joaquim torrentÉs un fet que per a molts immigrants -llevat meritòries excepcions– la nostra llengua és, malauradament percebuda més com un llast que com un avantatge. Això és especialment notori per part del col.lectiu llatinoamericà – per raons que no entrarem a analitzar aquí- , que en general exhibeixen un fort rebuig a la mostra llengua, fins al punt que exerceixen clarament d’agents de descatalanització. Una actitud, per cert, diametralment oposada a la que mostren quan emigren als USA en relació a l’anglès. Es així, i si no amb la complaença si amb la inacció suïcida dels nostres (sic) representants, que no volen ni sentir a parlar d’establir l’obligatorietat de l´ús de la suposada llengua pròpia; cosa que, al capdavall, és el que fan la majoria d’Estats. Tot i que ni d’aquesta manera, sospito, atès l’actual procés generalitzat de globalització s’aconseguiria revertir la situació, la qual també, evidentment, és fruit de la nostra patètica situació demogràfica, amb una piràmide de població desinflada per baix i sense estar assegurada ni la substitució generacional ni el manteniment de les pensions. Situació que no és aliena a la pèrdua de valors i a l’extrem materialisme i hedonisme de la nostra societat, on ni menors ni vells són valorats i en molts casos se’ls percep -tot i que no es digui en veu alta- com una nosa; si no fos així no s’entendria, per exemple el confinament de la nostra gent gran en impersonals -i de vegades tètriques- “residències” (sic), on a més de la soledat i la marginació han de suportar sovint la conculcació dels seus drets lingüístics per part del personal.

Marselha, cada cop més esdevinguda una ciutat magrebina, ens pot fer de mirall per a un futur immediat, tot i que amb la gran diferència que es manté la -suposada- llengua pròpia, si entenem com aquesta el francès, ja que l’occità provençal desaparegué fa molts anys, abandonat, en primer lloc, per les classes dirigents…. En el nostre cas, però, més que d’abandonament caldria parlar de substitució demogràfica i, també, de no incorporació de la llengua per part dels nouvinguts. Ja hi estem anant, en aquesta direcció; es calcula que aproximadament el 52% del petit comerç del ram de l’alimentació a Barcelona és en mans de persones originàries de fora de l’Estat, i aquest percentatge no fa més que augmentar. Es dona així la paradoxa , tot seguint una evolució paral.lela al procés de destrucció del litoral per l’especulació -amb les pitjors destrosses produïdes en temps oficialment democràtics- que en temps del franquisme a la majoria de botigues es podia parlar en català, a diferència d’ara,… Realment dramàtic.

Joaquim Torrent

Advertisements